dilluns, 24 de maig de 2010

20 anys no és res




El dia 15 de maig és considerat el dia mundial d’objecció de consciencia arreu del món. Històricament, aquest dia, s’ha utilitzat per fer altaveu de la situació dels objectors de consciencia als diferents exèrcits que conviuen en aquest civilitzat planeta. Al nostre país es va anunciar la suspensió de la conscripció ara fa 10 anys, tot i que encara hauria soldats de lleva més d’una any després. Dic suspensió perquè la mili no està derogada, sinó suspesa a fi que hi hagi un altre moment històric en què recórrer al servei militar obligatori…
Bé, el fet que ens ocupa és la celebració d’aquest aniversari per part d’un grup de persones i algú “ens” com el Moviment per la Pau, que va sorprendre a les disperses forces del que era el moviment insubmís, fet que va generar un retrobament al saber la noticia d’aquesta celebració: 10 anys sense mili és quelcom que els insubmisos hauríem de celebrar.
Ens va sorprendre de primeres que no hi hagués cap insubmís pròpiament dit (si no comptem al bo de Pepe Beunza) convidat a xerrar, ni que cap dels grups antimilitaristes que encara treballem activament al territori estiguéssim assabentat d’una o una altra manera. Clar que vam començar a entendre algunes coses quan vam entrar al bloc de les jornades de celebració, sensemili.cat. Allà va poder veure diferents vídeos de tota la plana major de Convergència i Unió parlant de la mili i del seu final: Pujol, Mas,Rull, l’alcalde de Sant Cugat, Campuzano…i tots deien que gràcies, oh sorpresa!, al pacte del Majestic i a CiU s’havia arribat al final de la mili! Així, sense vergonya, mirant ala càmera, sense immutar-se, creient-s’ho. Sort que només han passat 10 anys i la memòria col•lectiva encara ens dona el vel de credibilitat que aquesta panda de mentiders i soplagaites volen esvair.
Segons aquest bloc, que com a subtítol porta el nom de La valentia de dir no, ” la reivindicació de les entitats vinculades a l’objecció de consciencia, combinada amb una acció política institucional del Govern de la Generalitat d’aleshores, dels ajuntaments i dels parlamentaris, especialment de Carles Campuzano, de CiU, va resultar ser altament eficaç per assolir aquesta fita històrica. Però ningú no pot obviar, agradi o no, que aquesta supressió va arribar de la mà de l’anomenat Pacte del Majestic entre CiU i el PP.” Toma ja! Són paraules textuals de l’organització d’aquest esdeveniment, que dona tot el protagonisme del moviment, que va significar la supressió de la mili, als partits polítics, els mateixos que van reprimir al moviment antimilitarista de tot l’estat espanyol.
Els insubmisos hem sigut protagonistes, molt a pesar nostre, al llarg de la història antimilitarista de casa nostra, però era evident que no es podia deixar dir aquestes mentides sense que algú els hi fes veure públicament la poca vergonya que feien anar. Així que, amb una setmana vista i molts contactes perduts, vam ser capaços de generar la mateixa concentració de persones a l’acte que els mateixos organitzadors, i sense tenir en compte que la majoria eren els que xerraven o venien convidats de l’estranger. I no parlem de pressupostos. Així esta el món de la pau al nostre país…
Deixeu-me dir, si no rebento, que un dels ponents que va inaugurar la jornada del dia 15 de maig era Agustí Colomines, el president de la fundació CatDem, abans dita Tries Fargues, que us deu sonar aquests dies d’un petit assumpte econòmic relacionat amb el Fèlix Millet, sí el de Palau de la música. Qualité.
La nostra proposta d’acció directa, de dir que no, que això no va anar tal com expliqueu així, era senzilla: entrar a primera hora a la seu de la UOC i quan parlés l’organitzador de l’esdeveniment, en Jordi Tolrà (un arribista convergent que va fer la seva funció de vigilant de la PSS a la Universitat Autònoma), estendríem la pancarta i ens posaríem unes samarretes commemoratives amb el lema 20 anys sense mili, fer un petit parlament commemoratiu i marxar.
Vam fer la nostra petita acció, van quedar retratats, vam dir la nostra i allà es van quedar, parlant de les seves coses que, curiosament, no eren les nostres. A més, no estàvem convidats…Ja ho deia en Joaquim Jordà, 20 anys no és res.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada